El camí del terapeuta és un camí solitari.
La teràpia és cosa de dos, això és clar. El client ha de ser actiu en el seu procés, només ell coneix les seves respostes més sàvies i només pot realment travessar el procés necessari. El terapeuta acompanya mentre ningú no l’acompanya a ell. Bé se sap que cal la supervisió de casos en aquesta professió, però in-situ estàs completament sol. Em retiro de mi mateix, sense perdre la meva presència, a favor d’un altre. Sovint és la vida del solitari acompanyant el seu desemparament, el tancament amb les seves nostàlgies, quina contradicció! És una caixa de ressonància que he de posar al servei del client, i si el que ressona em toca personalment, ho he de poder sostenir per poder estar per l’altre i esbrinar com ho viu.
Que el terapeuta sàpiga què convé a la persona no serveix de res. Bé, sí, pot ser una guia, però mai el camí. El terapeuta s’ha de descobrir i descobrir el client amb la capacitat de sorprendre’s constantment, i encara que soni molt romàntic, no és una tasca fàcil. Bé sabem que tots jutgem, tots creiem en moments saber què és el que pot anar millor a l’altre, tots creiem, molt sovint, tenir la raó i la raó no és terapèutica i poques vegades és amorosa.
Ser terapeuta vol dir mostrar-se i per això primer he de poder veure’m.
Veure’m en la meva totalitat, veure la pròpia mediocritat, i com és de vanitós i ignorant que puc arribar a ser. Perquè pel viatge de l’altre tots som ignorants. Cadascú porta el seu propi calçat i n’amalgama els records, les accions, les emocions creant una experiència singular i aquesta no és mai igual a la d’un mateix. Viure una cosa semblant no és viure el mateix i de vegades és molt fàcil perdre’s en aquesta fal·làcia, conseqüentment és molt fàcil perdre el respecte pel procés de l’altre i la seva persona.
Ser terapeuta no és jugar a daus, no és el mateix que regar plantes i no és imposar un camí perquè l’altre estigui millor; això és arrogància. Ser terapeuta és una manera de ser-hi, d’acompanyar. D’estar tan present com sigui possible amb tu mateix i alhora oblidar-te de tu. No pots ser mai el protagonista de la història, sempre ets un actor secundari en un segon pla, un fons que hi és com a sustentació per a l’altre. L’important és l’altre i totes les experiències que no va poder travessar ni assimilar.
Ser terapeuta no és una tasca fàcil.
És treballar des del subtil, allò que no pot ser nomenat, allò que necessita ser atès i ningú pot sostenir. És entrar al terreny del sagrat, sí el sagrat. En teràpia es barregen el present, el passat i el futur de la persona. Poca broma, ser terapeuta és seriós i hi ha poc marge d’error. La delicadesa necessària només es pot comprendre des de l’amor. I l’amor és gran, molt gran, ho abasta tot en la relació, però també cal veure’l petit: l’amor creix en els detalls, en el suau, en un assentir i en la capacitat de negar. L’amor és a cada petit gest, en una mirada, en un sospir, en una carícia, en un impuls i es pot perdre en un hàbit tan senzill com mirar el rellotge.
És important conèixer-se bé com a terapeuta, i com a persona, per poder exercir.
Alhora aquest és un recorregut que no s’acaba mai, és sempre tasca inacabada i inacabable. Som éssers en procés, canviants, pràcticament indefinibles. Així el client també ho és. I és vital deixar-lo ser, tal com és avui: un ésser canviant. Comprendre que som un procés dins un procés més gran.
Aleshores el terapeuta ha de tenir memòria per recordar les històries i anècdotes que explica la persona, alhora que ha de recordar el recorregut i el procés de la mateixa per enfortir l’enllaç; i d’una manera gairebé contradictòria cal que sigui capaç d’oblidar-ho, deixar-ho de banda per poder observar i reconèixer el client a l’avui sense tintar-ho de coses que van ser i ja no són, per poder deixar-ho lliure i que se senti digne de ser com és en aquest avui.
Un article de: Helena Bellod
